FELIÇ 2012!

Acomiado l'any i el blog! Ens continuem seguint, ara però a:

http://tornarasatremolar.blogspot.com/

On l'havíeu sentida abans?

Avui cançons d'anuncis, perquè em ve de gust.
Pista: Tots són de spots de perfums, però qui em diu el títol de cada sense buscar-ho enlloc? Quin us agrada més?

                                                    

                                                                               1.

  2.

                                                                              3.

Sadness is a blessing.

I just love her and the video. 

Principio 73

+ Cada uno es la dirección que toman sus pensamientos.


La base de la libertad es que cada uno pueda conducir cómo y hacia dónde quiera, siempre que no abolle los vehículos de los demás. 
La libertad parte de la fe y la confianza absoluta en la capacidad de pensar, planear y hacer del individuo, sin otra limitación que la ética del respeto hacia los demás. [...] En una concepción de vida presidida por la libertad de elegir, la responsabilidad de todos nuestros actos sólo recae en nosotros mismos. Las excusas y aguas tibias de los fracasos propios atribuidos a otros pueden ser cataplasmas para no mortificarse, pero jamás espejismos para justificarse.


Con los lógicos riesgos, incógnitas y dificultades que acompañan a todo nuevo camino, la libertad significa poder votar para elegir el destino, la ruta, las etapas y el estilo. 
La libertad potencia al individuo porque, por principio, se fía y confía en él. A cambio, los posibles beneficios - y también, por supuesto, los posibles fracasos- serán esencialmente suyos.
La dirección que elijamos será la ruta de nuestra vida. Como siempre, el azar y la tradición pueden llegar a formar parte de nuestra elección. [...] La decisión de orientar la vida es demasiado importante para dejar que la conduzcan vientos que no sean los propios y timones que se escapen de nuestras manos.


Pero por encima de todo lo que debe determinar la decisión final debe ser la ilusión.


No podemos casarnos con una actividad concreta si no sentimos en nuestras entrañas celebrales una potente y responsable ilusión por ser, conseguir y triunfar. La ilusión es el combustible de la pasión profesional.  Nuestra vida posiblemente caminará, peró jamás sabremos lo que es pegar grandes brincos ni dar sorprendentes saltos.





PD: - Per tu, perquè aconsegueixis tot el que et proposes i no perdis mai l'il·lusió, perquè si en tens, res ni ningú podrà amb tu.

TANCAT PER EXÀMENS

Gran equip!

Nois, estem a punt d'arribar al final d'aquesta aventura i em sento molt orgullosa de la nostra feina. El que passi a partir d'ara ja no depèn de nosaltres. 


Aquí deixo el "vídeo promocional" de la nostra cooperativa i el making of!

Yo? Escribo.

Todo pasa y sucede alrededor, los problemas van y vienen, las mentiras se ocultan, los miedos nos aflojan, pero yo sólo escribo. Me tengo a mí misma en el puño y soy el bolígrafo, soy todo lo que escribo, y nada me importa más que eso. Y el mundo gira y cambia pero yo simplemente escribo, cierro los ojos y me concentro. 
Las palabras fluyen, una da paso a otra, me hablas y lo siento, pero éste es mi momento y no voy a dejarlo perder por nadie. Todo pasa, todo ocurre, pero que nada me interrumpa, estoy escribiendo. Llueve y me mojo la tinta viaja sobre el papel, pero yo sigo, siempre sigo. Sólo escribo, escribo y escribo. 

Free young.

M'encanten el color, la superposició d'imatges i la llum d'aquest muntatge. Són 20 segons intensos, una feina admirable Springfield.

S'ha de viure vivint.

Què és el temps? El temps són unes butxaques plenes de coses, un mocador lligat a un altre de molts colors, d'aquells que no s'acaben mai. Però quan alguna cosa s'acaba tots mirem enrere i contem el temps que ha passat, és aleshores quan tractem de recordar com ens sentíem abans, veure que ha canviat. Aquell temps pot semblar-nos millor o pitjor, però al ser finit preferim creure que no malgastat, preferim pensar que cuidem el que tenim, però en tirar enrere d'aquesta manera, les burques del rellotge segueixen ballan i deixant enrere cada paraula nostra. 

Jo simplement pensaré que s'han de passar els segons fent coses que es creuen realment, perquè quan aquell minut deixi enrera un altre, i aquest deixi enrere un dia, un mes i un any, poguem pensar, saber i confirmar que aquell temps va valer la pena, però que hem fet el correcte.

S'ha de viure recordant, i imaginant el què pot vindre, hem de construir castells a l'aire i dir: Jo vull arribar fins allà, i lluitar i seguir. Però sobretot, i primordialment s'ha de viure vivint. 

PD: Caldria fer-li saber que a vegades només troba temps per segons què. Troba temps pel que mereix el seu temps, potser? Perdoni'm, però el temps sempre hi és, la dificultat arriba quan vostè a de decidir en què el dedica. 

Try to be strong.

Alzèimer.

Em sento rara, saps? Les ganes de cridar em mengen per dintre i sembla que de cop no tingui por de res. Però de veritat valdrà la pena dir el que penso? Algú m'escoltarà? Algú intenterà comprendrem? No.
I quan no hi ha res, tampoc és senzill trobar el cantó positiu de tot plegat. 
No tinc por, estic segura del que penso, em sento capaç de qualsevol cosa. 


Però tot fa mal. Fereix que s'avergonyeixin del que som i ens castiguin per coses que no podem decidir. Ningú obliga a ningú a res, tothom es lliure d'escollir... Tant malament ho hem fet per que ens dirigiu tals paraules?
El que passa és que quan les coses no surten com ens argaden de cop ens oblidem del passat, i de les persones que ens van ajudar quan ho necessitavem, i només creiem firmament el que necessitem creure per disculpar-nos a nosaltres mateixos i excusar-nos de les nostres accions. Per què? Perquè mai, mai, mai tindrem culpa de res, de res, de res. 


Però algun dia algú farà un pas més enllà que jo, perquè serà encara més valent i sentirà menys tristesa i tindrà menys vergonya. I explicarà clarament el que creu de tot allò que passa. Sense pauses. Treurà amb paraules tota aquesta angoixa, i potser l'altre que l'escolta, per fi se n'adonarà que, per parlar abans cal pensar, i que potser estava més equivocat del que creia.


Perquè no té més raò el que més parla i amb més fortalesa argumenta, amb una veu condundent, alta, quasi bé cridant. No. La raò està en el que llegeix, escolta i calla. I no calla per cobard, calla perquè pensa alguna cosa de valor, una resposta decent i sincera.      

Haz lo que quieras!

Up with the birds

Vola! Amunt, ben amunt... Oblidant-ho tot completament.
I ningú mai podrà tornar a manar-nos res, perquè serem lliures, i ens  regirem per altres normes, les del cel. Volarem per on voldrem, donarem la volta al món, i no ens quedarem a dormir mai al mateix lloc. Serem nòmades, cada dia serà diferent, viurem mil aventures. 


Dorm, però amb els braços ben oberts, amb les ales ben esteses perquè quan t'atreveixis a volar sol, sàpigues com fer-ho.

Avui he aconseguit el nou àlbum de Coldplay. 
Ahir va sortir, però avui per fi he pogut disfrutar de MYLO XYLOTO.  Molt, molt recomanable. #MX! 

Tornaràs a tremolar.

Res del que tenim ens val suficient. 
Cada matí ens diem que potser serà diferent a l'anterior i amb aquesta il·lusió treballem. Treballem i treballem. Però com passa sempre, quan ho tenim tot sota control, fem alguna cosa per espatllar-ho tot, perquè de sobte estem farts de que les coses comencin a anar-nos bé i ens qüestionem si allò que crèiem que era correcte, encara ara ho segueix sent. I altre cop ens equivoquem. Somriem i ens deslliurem de totes les preoqupacions, ignorants. Sortim al carrer i ens bebem a glops la nit, però el sol surt un altre cop i ens recorda que hem deixat la feina i que ara hem de conviure amb la ressaca.
I tot torna a començar. 

Perquè quan no ens queda res, ens aferrem als records sense deixar-los anar. Covards. Però tranquils. Avui plou i demà també, però tornarem a viure i tornarem a tremolar. I sí... ens tornarem a equivocar. 

Entre siempre y jamás.

Entre siempre y jamás el rumbo el mundo oscilan, y ya que amor y odio nos vuelven categóricos, pongamos etiquetas de rutina y tanteo.

Jamás volveré a verte, unidos para siempre, no morirán jamás, siempre y cuando me admitan, jamás de los jamases, por siempre jamás, etcétera, etcétera...
De acuerdo, pero en tanto, que un siempre abre futuro y un jamás hace un abismo. 

Mi siempre puede ser jamás de otros tantos. Siempre es una meseta con borde, con final. Jamás es una oscura caverna de imposibles, y sin embargo a veces, nos ayuda un indicio.

Que cada siempre lleva su hueso de jamás, que los jamases tienen arrebatos de siempres.

Así, incansablemente, insobornablemente, entre siempre y jamás fluye la vida insomne, pasan los grandes ojos abiertos de la vida.


Mario BENEDETTI.

EJERCICIO

Aquest curt de Raúl Pérez porta molts premis a l'esquena, i jo busco desasperadament la versió completa de vuit minuts (que un dia vaig poder veure al cinema) sense èxit. Sigui com sigui, quan l'aconsegueixi us l'ensenyaré!

Pàgina 665

No havia tornat a escriure fins que vaig arribar aquí.

El primer cop que vaig posar un full a la màquina i les mans sobre el teclat, vaig tenir por de no ser capaç d’escriure-hi ni una sola ratlla. Vaig escriure les primeres pàgines d’aquesta història durant la meva primera nit a la cabana de la platja. Vaig escriure fins que es va fer de dia, com acostumava a fer anys enrere, sense saber encara per a qui l’estava escrivint.  


Carlos RUIZ ZAFÓN.

Foc

El meu pare va passar l’ hivern endinsat en el seu propi treball. 

No volia parlar-ne amb ningú, insistia constantment en que era 

un secret, i que tots ens n’ assabentaríem al just moment. 

La primavera del següent any, del 1984 va néixer “Foc”.

Segons ens explicava el pare, “Foc” parlava dels instints de les 

persones, dels desitjos i les ambicions.  Del “foc ” que provoca 

l’enveja,  el que ensenvermelleix les galtes quan ens avergonyim 

i el que ens crema quan perdem.  La veu interior que ens diu: 

“cala foc a tot arreu”, és aleshores quan destrossem el nostre propi 

món i ho tirem tot per terra oblidant el que érem fins aleshores.

El fred més intens em cremava, la sang em bullia i el cor 

accelerat semblava voler sortir del pit. La vida em demostrava 

que el foc era a tot arreu, consumint-ho tot.

Quan vam arribar a Barcelona, després de girar a mig camí, 

la ciutat semblava haver-se vestit de dol. Aquella va ser la vegada

que més gris vaig veure el cel en un dia d’agost. La mare plorava

al llindar de l’escala i els seus gemecs s’estremiren i ressonaren 

per tota la casa. Vaig pujar les escales corrents fins arribar a la meva 

habitació, vaig obrir la porta d’un cop i estirant-me al llit vaig sorprendre 

fulls sota el coixí. Hi havia una nota del pare: 

Per la petita flama que seguirà encesa somiant dins teu. 

Era l’ esborrador de l’ última novel·la del pare. 

Era “Foc”.

Les tantes del matí i jo no vull anar a dormir!

Necessitava una bona festa i haver va ser immens!
Ara molt mal de gola, però ha valgut la pena.
Per quan una altra com la d'ahir?

Abraçant la tempesta. Primícia 2.

Novembre 1984

Avui s’ha decidit a tornar. Ha agafat un tros de paper i tot escoltant el vent xiulant per sobre les barres del seu balcó, s’ha sentit deslliurada. Agafa el pinzell i prova de controlar-se el pols. Suca el més prim en pintura blava i afegeix una mica de verd. La Júlia barreja els colors i no neteja els pinzells, però a ella no l’importa fer les coses diferents. Vesteix una samarreta blanca que li va massa llarga, duu els cabells foscos recollits i els peus descalços. Prova un traç suau i subtil, però el moviment que abans tenia assolit ara li sembla més difícil. Prova de moure el pinzell mantenint-lo recte i sense voler  frega amb la mà la pintura encara humida. Per què costa tant? Haurà de començar de nou.

A fora el cel fosc amenaça amb una hivern sobtat i les primeres gotes d’aigua es precipiten sobre el  carrer de la Marinereta. La Júlia llança el paper i col·loca una altra làmina sobre dels diaris per no tacar la taula. Torna a barrejar el verd amb el blau i prova d’aconseguir la silueta perfecta. Les gotes es fan abundants i aviat els trons precedeixen els clars llamps. La Júlia torna a equivocar-se, llança el full amb ràbia i amb les mans tacades de color blau es resisteix a deixar de pintar. Cada vegada plou més fort i la Júlia desesperada prova de pintar un traç suau amb la mà tremolosa. El tro sona cada cop més a prop del llamp i l’habitació de la Júlia queda totalment a fosques. És impossible. La Júlia empeny el seu cos cap al balcó i busca en el cel la pluja.

 Es mulla, crida, plora i riu. 

I es queda allà observant l’ira del món, abraçant la tempesta. 

Abraçant la tempesta. Primícia.

Després d'algunes hores de feina he aconseguit acabar la meva última historia, espero que us agradi aques trosset que ara hos mostro:

Aquella nit els carrers de Barcelona m’acolliren de la fredor de la Tardor. Vaig caminar fins al Nord de la ciutat i quan vaig ser ben amunt vaig alçar la vista al cel. La lluna era plena i brillava amb força com la Paula, eclipsant-ho tot... Bé, tot no. 

Si provava de tancar una mica els ulls forçant-los, podia observar petites estrelles que semblaven envoltar la lluna, algunes brillaven més que d’altres, però totes eren allà, fent-se un lloc al cel.

En aquell moment vaig saber que jo també volia formar part del cel, per això havia de despertar definitivament del meu somni i plantar cara a la vida amb tot. A partir d’aleshores pintaria a cada moment, en qualsevol instant, aprofitant els detalls que per a la resta podien passar desapercebuts.

Pròximament més.

M'agrada saber que ens coneixem.

M'agrada saber que et tinc i em tens; per sobre de tot, ets el gran amic.
Gràcies per aquestes petites coses que em fan tan feliç. 

Principio 5

+ El futuro es el tiempo que nos queda para hacer lo que no habíamos hecho antes.


Tener siempre algo pendiente por hacer es mucho más importante: es vital, porque significa que, además de existir, sigues estando vivo.


El tiempo que no se llena con un mínimo retorno de gratificación es tiempo que nos golpea. Y en la vida, recibir algunos golpes es inevitable, pero aceptar que nuestros días se conviertan en una suma interminable de desidias, insatisfacciones y tiempos muertos es el camino que conduce directo a la decepción, la antesala del "apaga y vámonos".
Es imposible otear y teorizar respecto a los horizontes de retorno de satisfacción, porque los puntos de vista desde los que cada uno proyecta su futuro son como las huellas digitales: personales e intransferibles.
Afortunadamanete, el surtido de senderos materiales, físicos, intelectuales y espirituales que se nos abren es apabullante. Vivir intensamente no da ni para rozar superficialmente el 1 por ciento de todo lo que la existencia nos ofrece; hacerlo nos conecta con la vida, que es donde se genera la energía.


Con absoluta independencia de la edad, quien tiene un mínimo hálito de ilusión o interés por hacer tiene futuro. Puede estar cumpliendo los doce años o celebrando su centenario. Sus sueños pueden ir desde el deseo de crecer para ser al vivir para permanecer, porque ambos, ser y permanecer, significan ilusión por vivir.


Referido al mundo empresarial, la mejor definición me la dio un tenaz y pragmático acumulador de futuros, el editor de empresas José Manuel Lara: "Joaquín, la vida empresarial es como ir en bicicleta:siempre hay que estar pedaleando. Cuando te paras, te caes."
Definitivamente, el futuro es lo único que tenemos pendiente.






Joaquín LORENTE.

Addicted to love.

We shall be notes in that great Symphony
Whose cadence circles through the rhythmic spheres,
And all the live World’s throbbing heart shall be
One with our heart, the stealthy creeping years
Have lost their terrors now, we shall not die,
The Universe itself shall be our Immortality!

Oscar Wilde

T-shirt war. Commercial for Mc'Donalds and Coke.

The original

The commercial

Però TV3, també ens fa descibrir la seva Tardor, amb un anunci semblant.

Què us sembla? 

Pàgina 80

Em vaig acostar a un finestral i em vaig abocar cap al cel, encisat.

Tenia tota la ciutat als meus peus i vaig voler creure que, quan obrís aquelles finestres noves que ara serien meves, els carrers de Barcelona em murmurarien històries al capvespre i secrets a cau d’orella, perquè jo els atrapés sobre paper i els expliqués a qui els volgués sentir. 


CARLOS RUIZ ZAFÓN.

I ran away in floods of shame.

Roll out your questions keep them down, let the water lead us home.
And I was sorry for what I'd done,

                                                But I'll be home in a little while...

                                                             Lover I'll be home.

Paraguas III

O todo o nada. Un mundo que despierta o una luz que se apaga.

     Miro desde la ventana como llueve y cómo los paraguas de colores se mueven de un lado para otro. Me gusta salir a la terraza y ver cómo las nubes pasan, así que decido llevarme un trozo de cielo al respirar y salgo al mundo. La ciudad me cuenta sus secretos, las ambiciones que les mantienen despiertos, los sueños que les han quedado por cumplir, todo aquello que jamás podrán ser.

     Pienso que tal vez, todo es cuestión de suerte; tal vez, sólo somos marionetas de algo superior; tal vez, todos mentimos y sonreímos para disfrazarnos; tal vez, el deseo es lo que nos mantiene vivos y egoístas, el anhelo por querer conseguir más de lo que podremos tener. 

     Las personas sólo somos lo que creemos y lo que hacemos creer. Somos algo claro y perfecto, algo que no se confunde, algo único, pero al ser tan únicos nos encerramos. Jamás vemos más allá del camino que nos hemos marcado porque según decimos, no nos interesa. Nosotros nos aislamos porque no queremos que nadie sepa tanto de nosotros como para hacernos cambiar. Somos cobardes y necesitamos estar solos, como el Sol cuando se cubre de las nubes, somos tan inflexibles como los barrotes que nos encierran.

La Bola de Cristall VI

Em vaig llevar de cop plena de cables en una habitació blanca. Estava envoltada de fils i d’aparells. De sobte, l’habitació es va omplir d’infermeres: -S’ha despertat, s’ha despertat! - La Míriam era una infermera morena de cabells foscos, ella em va explicar que jo havia tingut un accident de cotxe tornant del cine i que feia molts dies que estava dormint.

Vaig passar les següents setmanes allà, en aquella habitació blanca, desitjant sortir i retrobar-me amb l’exterior. Necessitava mullar-me amb l’aigua de la pluja, estirar-me sobre la gespa i anar a la platja, necessitava saber que hi havia un món allà a fora que encara em recordava i que em trobava a faltar. Tenia la sensació d’haver compartit tot aquell temps amb alguna cosa, amb alguna persona...

Quan vaig sortir de l’hospital, tot plegat semblava diferent, em vaig enfrontar a uns carrers més poblats que mai, però alhora deserts. Em sentia sola al voltant de tanta gent, tothom sabia on es dirigia i no podia perdre temps, en canvi jo estava perduda. La ciutat semblava una altra.

Vaig arribar al portal d’aquell pis de la cantonada i vaig encaixar la clau al pany. La cambra obscura em va rebre, totes les finestres eren tancades cedint el pas a petits glops de llum d’un matí primaveral. La cafetera encara era bruta a l’aixeta i els meus vestits mal planxats s’estiraven sobre el llit desfet; si més no, havia trobat el lloc on sentir-me igual que sempre, on les coses no canviaven, on no havia de fingir res.

Vaig tenir la necessitat de sortir al balcó per recordar com era allò de deixar passar les hores allà, mirant com la ciutat es despertava o s’adormia als nostres peus, com ens explicava els secrets de les seves vides, els desitjos que els mantenien desperts... M’hi vaig acostar i em vaig abocar al cel. Els arbres florits s’agitaven fortament pel vent, quan vaig notar que aquest vent s’emportava amb ell el meu barret. El vaig veure volar i aterrar al carrer: vaig baixar les escales des del tercer pis sense entretenir-me i vaig sortir de l’edifici ràpidament. El barret seguia allà esperant-me.

- És teu?

- Sí- Vaig dir nerviosa –No sé com m’ha pogut volar fins aquí. Normalment sempre tinc totes les finestres tancades, les persianes baixades...- Era un noi alt, vestia amb una camisa arrugada i uns texans, duia els cabells despentinats i una càmera li penjava del coll. – Fas fotos?- Vaig improvisar.

- Sí... Potser hauries de provar de deixar les finestres més obertes de tant en tant, aquí a fora és de dia i fa molt bon temps- Em va somriure.

- Potser tens raó...  Sóc la Mar. I tu? Com et dius?

- Jo? Jo em dic Manel.

PD. Per la Muntsa i l'Enric. Espero que hos hagi agradat: Perquè a vegades no cal tenir-ho tot per ser feliç, les coses que valen més la pena són les que són com són, sense que tinguem necessitat de canviar-les. El que vivim és el que ens fa com sóm i res val més que això. 

Pàgina 472

Sempre havia tingut la sensació que les pàgines que anava deixant al meu pas formaven part de mi. La gent normal porta fills al món; els novel·listes hi portem llibres. Estem condemnats a deixar-hi la pell, encara que no ho agraeixin gairebé mai. Estem condemnats a morir a les seves pàgines i a vegades fins i tot a deixar que ells acabin prenent-nos la vida. 


Carlos RUIZ ZAFÓN.

I like your style.

Paradise.

Mylo Xyloto is coming soon. 

Invitació a la dansa

Amb penes i treballs mantinc intacte un vell reducte que amb el pas del temps s’ha convertit en una fortalesa.

Parapetat darrere el que he perdut, lúcidament defenso el privilegi de ser qui sóc, d’escriure com escric i de viure com visc, sempre que el cos se’m conservi en uns mínims acceptables.

Ara que l’agost bat els seus metalls amb una escandalosa desmesura, jo em refugio en la solemnitat que s’ha integrat en mi i em representa.

Després, els déus diran per quin camí i amb quina gent he de seguir la ruta;

Dòcil i greu allargaré les mans per aprendre el nou ritme de la pluja.

Miquel MARTÍ I POL

PARACHUTES. PARACADUTES. PARACAÍDAS. PARAti.

Jo tinc aquest moment. Jo vull el món sencer.

Necessito saber-ho.

Tot ho tenim i tot ho volem. Volem saber-ho tot per poder ser lliures, per no haver de tenir por, per deixar de ser ignorants. Però temem més la realitat com més la coneixem, som més feliços desde l'indiferencia. Però necessitem tenir proves, motius, causes que ens aboquin a seguir endavant. Volem la nostra vida marcada, saber que serem feliços i que estem fent el correcte. Necessitem seguretat, creure en alguna cosa amb tota l'ànima, i tenir la certesa que mai perdrem la gent que estimem. I tot sembla anar cada vegada més depressa. I si? I si no hi ha demà? Potser despertem i el cel ens cau damunt. Qui sap? Res es manté i tot s'acaba. L'error és el present constant, estar pensant ens omple l'ànima i ens questionem fins i tot a nosaltres mateixos. O es que ens roben l'alè t'antes preguntes? Res es coincidència, tot passa perquè ha de passar. El temps se'ns escapa com l'aire. Tic-Tac. Aquest segon ja és historia i penses: Què hauria passat si no...? Si no què? Si no hagués continuat? Mai ho sabrás. Ja, però jo vull saber-ho.

Necessito saber-ho.

Comprar, tirar, comprar.

¿Hasta donde vamos a llegar?

Twitter!

http://twitter.com/#!/_Whaatsername

I ara també a Twitter!

11 de Setembre

El meu país és tan petit que des de dalt d'un campanar sempre es pot veure el campanar veí. Diuen que els poblets tenen poc, tenen por de sentir-se sols, tenen por de ser massa grans. Tan se val! És així com m'agrada a mi i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré malalt d'amor pel meu país.

Fluye.

La vida fluye como tinta.
Mientras tu sigues tu rutina otra gente se cruza ante ti y te rodea, a veces intuyes olores que simplemente antes no te habrías parado a localizar y empiezas a darle importancia a los balcones de algunos edificios, a ciertas flores, a esquinas de calles que sólo ahora parecen esconderte miles de encantos. A veces mientras tu haces y deshaces tu trayecto, tus planes y tus principios, miles de sensaciones se cruzan ante ti,  sensaciones que sólo consigues percibir cuando estás realmente preparado.


Por eso, un dia te cruzas con una melodía y sientes como si ya la conocieras. Tal vez ya la habías oído antes, pero solamente ahora estas realmente dispuesto a escucharla: preparado para entenderla y darle realmente la importancia que se merece. Entonces esa canción, ese rincón o ese olor empiezan a formar parte de ti y de tu trayecto.

Y entonces simplemente ocurrre.
Lo reconoces todo en esa persona, en ese sitio o en esa canción y empiezas a plantearte cosas, cosas que antes no hubieras sido capaz de imaginar, porque aquél sitio, persona o canción han sido el detonante, la contraseña de hacer que simplemente todo en ti fluyera.
Como la vida y como la tinta.




Nunca hay que perder detalle de nada, porque jamás perdonaremos que cruce ante nosotros la mayor de nuestras oportunidades sin darnos cuenta.

GO FORTH

Así nos sorprende Levi's con sus nuevos proyectos y con esta pionera campaña.
'Cause now is our time.

PAUSA

De vez en cuando hay que hacer
una pausa

contemplarse a sí mismo
sin la fruición cotidiana

examinar el pasado
rubro por rubro
etapa por etapa
baldosa por baldosa

y no llorarse las mentiras
sino cantarse las verdades.


Mario BENEDETTI

La comunicación no verbal

 Al explicársele que los movimientos corporales comunican, hay gente que se siente desamparada, expuesta al descubierto aun en completo silencio; al fin y al cabo, uno puede negarse a hablar, pero es más difícil no mever un solo músculo.

Freud escribió: "Aquel que tenga ojos para ver y oídos para escuchar, podrá convencerse de que ningún mortal puede guardar su secreto. Si sus labios mantienen silencio, parloteará con las puntas de sus dedos, la traición brota de todos sus poros.