Alzèimer.

Em sento rara, saps? Les ganes de cridar em mengen per dintre i sembla que de cop no tingui por de res. Però de veritat valdrà la pena dir el que penso? Algú m'escoltarà? Algú intenterà comprendrem? No.
I quan no hi ha res, tampoc és senzill trobar el cantó positiu de tot plegat. 
No tinc por, estic segura del que penso, em sento capaç de qualsevol cosa. 


Però tot fa mal. Fereix que s'avergonyeixin del que som i ens castiguin per coses que no podem decidir. Ningú obliga a ningú a res, tothom es lliure d'escollir... Tant malament ho hem fet per que ens dirigiu tals paraules?
El que passa és que quan les coses no surten com ens argaden de cop ens oblidem del passat, i de les persones que ens van ajudar quan ho necessitavem, i només creiem firmament el que necessitem creure per disculpar-nos a nosaltres mateixos i excusar-nos de les nostres accions. Per què? Perquè mai, mai, mai tindrem culpa de res, de res, de res. 


Però algun dia algú farà un pas més enllà que jo, perquè serà encara més valent i sentirà menys tristesa i tindrà menys vergonya. I explicarà clarament el que creu de tot allò que passa. Sense pauses. Treurà amb paraules tota aquesta angoixa, i potser l'altre que l'escolta, per fi se n'adonarà que, per parlar abans cal pensar, i que potser estava més equivocat del que creia.


Perquè no té més raò el que més parla i amb més fortalesa argumenta, amb una veu condundent, alta, quasi bé cridant. No. La raò està en el que llegeix, escolta i calla. I no calla per cobard, calla perquè pensa alguna cosa de valor, una resposta decent i sincera.