Foc

El meu pare va passar l’ hivern endinsat en el seu propi treball. 

No volia parlar-ne amb ningú, insistia constantment en que era 

un secret, i que tots ens n’ assabentaríem al just moment. 

La primavera del següent any, del 1984 va néixer “Foc”.

Segons ens explicava el pare, “Foc” parlava dels instints de les 

persones, dels desitjos i les ambicions.  Del “foc ” que provoca 

l’enveja,  el que ensenvermelleix les galtes quan ens avergonyim 

i el que ens crema quan perdem.  La veu interior que ens diu: 

“cala foc a tot arreu”, és aleshores quan destrossem el nostre propi 

món i ho tirem tot per terra oblidant el que érem fins aleshores.

El fred més intens em cremava, la sang em bullia i el cor 

accelerat semblava voler sortir del pit. La vida em demostrava 

que el foc era a tot arreu, consumint-ho tot.

Quan vam arribar a Barcelona, després de girar a mig camí, 

la ciutat semblava haver-se vestit de dol. Aquella va ser la vegada

que més gris vaig veure el cel en un dia d’agost. La mare plorava

al llindar de l’escala i els seus gemecs s’estremiren i ressonaren 

per tota la casa. Vaig pujar les escales corrents fins arribar a la meva 

habitació, vaig obrir la porta d’un cop i estirant-me al llit vaig sorprendre 

fulls sota el coixí. Hi havia una nota del pare: 

Per la petita flama que seguirà encesa somiant dins teu. 

Era l’ esborrador de l’ última novel·la del pare. 

Era “Foc”.