La tarda a la feina se’m va fer eterna, la gent passava davant meu demanant-me que els vengués un futur ple de coses, algun lloc que els canviés la vida. Sentia la porta oberta i la gent mirant-nos des de fora el carrer, sonava el telèfon i no l’agafava mai a temps. Altres vegades quan em passava això comptava el temps que em quedava per arribar a casa i preparar alguna cosa per sopar amb el Manel, però ara semblava que res al món fos realment meu.
Des de l’accident, pràcticament no havia vist el Manel i això em preocupava.
Les següents setmanes tot va seguir com fins aleshores. El Manel se n’anava més aviat i sovint tornava quan jo ja dormia, pràcticament no parlàvem, no menjàvem junts... Tot havia canviat tant i justament quan més el necessitava.
Què ens estava passant? Recordava encara els dies que ens quedàvem fins tard desperts parlant per telèfon, quan em venia a buscar a la feina amb qualsevol excusa, quan ens ho prometíem tot. Prometíem trucar-nos cada nit passés el que passés, comprar-nos un pis quan tinguéssim diners i cuinar cada divendres truita de patates (la que s’estimava més).
Ens prometíem despertar-nos cada dia escoltant música, tot i que després quan em llevava amb un Highway to Hell el bombardejava amb coixins fins que baixava el volum. Ens prometíem gastar-nos bromes permanentment i fer-nos regals de tant en tant. Però ara, què quedava de tot això? Què n’havia sigut d’aquella vida que havíem de viure junts?
Aquell divendres de maig, el Manel va plegar abans de la feina i em va trucar: - Què et sembla si et passo a recollir i anem al cine?- Havia estat vivint durant aquelles últimes setmanes amb ell, i en canvi, em semblava tan estrany. Era com anar-me’n a dormir amb un desconegut. Vaig pujar al seu cotxe i vam fer tot el camí sense parlar fins entrar a la sala del cinema on també vam estar en silenci.
No recordo la pel·lícula que vam veure i tampoc recordo que em m’observés de reüll mentre la miràvem. Ens vam discutir mentre caminàvem fins al cotxe.
- No sé què et passa de cop, Mar, no sé de quina vida em parles.
- De la que se’ns escapa a cada moment.
* * *
Un segon abans de l’ impacte vaig ser a temps de girar la vista i dirigir una mirada al Manel. Ell sempre havia cregut amb mi, a vegades trobava els fulls arrugats de dibuixos que jo llençava a la paperera a les seves carpetes. Potser hauria d’haver-li fet cas, potser podria tornar enrere, seguir pintant.
El Manel em va mirar també, i per un moment, semblava que somreia. Ell no era arquitecte, ni duia ulleres de pasta, no em prometia una vida plena, ni una casa gran, ni una boda inesperada. Ell no creia amb el matrimoni, ni guanyava suficient com per comprar-se un xalet amb piscina: ell em feia feliç amb detalls, amb magdalenes de xocolata per esmorzar i retalls de les seves fotos al llit.
Potser no hauríem pogut fer tot el que ens prometíem, però això no significava que ho haguéssim perdut tot. Encara ens teníem l’un a l’altre.
La vida que ens hem perdut, simplement no existeix.
* * *
No hay comentarios:
Publicar un comentario