The everything is above us.

Els Termes de Montbrió.

Rie cuando puedas.

¿Merece la pena hacer lo que se supone que debes más veces de lo que realmente quieres?
¿Por qué terminé haciendo lo que todos hacen si se supone que siempre me sentí diferente?
He sido un cobarde disfrazado de valiente, siempre pendiente del qué dirá la gente, escondo mis miedos para parecer fuerte, pero ya no más, es hora de ser consecuente...
No pienso rendirme ante ningún problema, confío en mí, soy capaz de vencer lo que sea.
Volveré a caer millones de veces pero siempre volveré a erguirme porque me di cuenta de que...

Quizás la clave para ser realmente libre sea:
reir cuando puedas y llorar cuando lo necesites.
Ser honesto con uno mismo, centrarse en lo importante y olvidarse del ruido....
Quizás la clave para ser realmente libre sea
reir cuando puedas y llorar cuando lo necesites.
No obcecarse con los objetivos, tratar de relajarse y vivir algo más tranquilo.

La Bola de Cristall III

Mumford and Sons va sonar de fons i vaig localitzar un missatge de text a la safata d’entrada del meu mòbil; era del Manel:  Mar, no m’esperis per sopar. Ara just sortim amb els companys de feina cap a una exposició de fotografia del centre, hi haurà gent encorbatada, d’aquesta que t’has de posar a la butxaca quan necessites diners per produir les teves pròpies exposicions fotogràfiques... PD. Tinc moltes ganes de veure’t.

Vaig llegir-lo quatre, quatre-centes vegades fins que em vaig decidir a posar-me el pijama i anar-me’n a dormir.  Vull enfonsar-me al llit i adormir-me dèbil per somniar que sóc forta. 

Bona nit Barcelona.

*   *   *

Sonava When you were young, jo mirava des de la finestra del cotxe com passaven els arbres cada vegada més de pressa i com la lluna ens perseguia. Quarts de deu de la nit.

*   *   *

Despertador, lleganyes, cafè i torrades: - Cinc minuts més- Però mai me’ls concedien i el Sol em cegava quan pràcticament no podia ni obrir els ulls. Sempre m’havia costat llevar-me, m’agradava l’olor de suavitzant dels llençols i aquests s’enredaven en les meves cames com si m’impedissin sortir d’allà. 

Des de la porta de l’habitació observava l’esquena del Manel que estava pujant les persianes del menjador amb el seu pijama d’avi. Magdalenes. M’havia comprat magdalenes. 

Vam esmorzar mirant-nos: - No et vaig sentir arribar ahir- Vaig dir. – Tu ja dormies Mar...

Ell va sortir abans que jo perquè volia anar a comprar la premsa i passar a veure al seu germà. Encara no sé per què, però aquell dia vaig notar alguna cosa diferent entre nosaltres. 

Potser només era cosa meva, però no semblava el mateix.

Els Catarres

Els coneixo amb la cançó de "Jennifer" i des d'aleshores, descobreixo aquesta web i les seves cançons.
http://www.elscatarres.com/

Orles 2011.

Amb l'ESO sota el braç, després d'un quart que em semblava més llarg.

Gran nit la de les orles, amb sorpreses, errors... Afortunadament, tot va anar prou bé. Ara molt d'estiu i aquesta nit a celebrar-ho força!

Coldplay

Coldplay has done it again, like always.
It amazes me.

La Bola de Cristall II

- Mar?

El cafè fumejant em cremava els llavis quan vaig reconèixer la Sílvia a la porta de la fleca. Duia el cabell curt i arrissat i portava una brusa blava amb unes sabates de taló ben altes. – Com estàs?

- Ara mateix berenant, trobava a faltar les napolitanes d’aquí... Avui he tornat a casa de l’hospital i m’ho mereixo- Li vaig dir. – Seu, vols prendre alguna cosa?

Vam passar-nos la tarda parlant de nosaltres, del que havíem deixat enrere i de la vida que semblava que tothom ens planejava. La Sílvia havia acabat la carrera d’Art i ara treballava en una empresa de disseny a mitja jornada i aprofitava les tardes per pintar a casa seva, anar al cine o fer esport. – Jo estic amb els meus pares a l’agència de viatges, ja saps, tot segueix com sempre - Li vaig dir.

- Sí. Això de treballar amb la família és una sort, a més... Deus viatjar tant!

Vaig tornar a casa amb un cel mig enfosquit i sense ganes de preparar res per sopar. Què estava fent amb la meva vida? L’art era la meva vocació i no passava ni un dia sense imaginar-me quina vida viuria si hagués escollit realment el meu camí. Què hauria succeït si m’hagués arriscat? 
El primer any de carrera vaig haver-ho de deixar, la meva mare no és trobava gaire bé i cada vegada freqüentava més l’agència per substituir-la, planejava viatges, feia pressupostos... Em vaig passar els següents anys de la meva vida imaginant-me aquells llocs, intentava creure que algun dia jo també faria algun d’aquells viatges i que me n’ aniria ben lluny i seria ben valenta. 
Volia veure’m en altres llocs, conèixer altra gent i fer coses totalment diferents. Volia tenir un pis a l’edifici més alt de Nova York i pintar-lo amb esquitxades de colors, tenir un gran finestral a l’habitació des d’ on pogués observar la Torre Eiffel i una barca per moure’m pels carrers de Venècia. Menjar crepes de xocolata per dinar, pizza per berenar i arròs per esmorzar. 
Necessitava ser jo sense seguir cap pauta, alliberant-me de totes les regles del joc, volia viure sense guions, decidint a l’últim moment, arriscant-ho tot a una carta.

Encara seguia dibuixant de tant en tant, m’asseia al balcó i provava de plasmar la sortida del Sol, quasi mai me’n sortia. Aleshores arrencava els fulls i els llançava donant-me per vençuda, com havia fet sempre amb la meva vida. 


No em vaig atrevir a explicar a la Sílvia que realment no havia fet mai cap dels viatges que m’havia proposat, no en vaig ser capaç.