Mumford and Sons va sonar de fons i vaig localitzar un missatge de text a la safata d’entrada del meu mòbil; era del Manel: Mar, no m’esperis per sopar. Ara just sortim amb els companys de feina cap a una exposició de fotografia del centre, hi haurà gent encorbatada, d’aquesta que t’has de posar a la butxaca quan necessites diners per produir les teves pròpies exposicions fotogràfiques... PD. Tinc moltes ganes de veure’t.
Vaig llegir-lo quatre, quatre-centes vegades fins que em vaig decidir a posar-me el pijama i anar-me’n a dormir. Vull enfonsar-me al llit i adormir-me dèbil per somniar que sóc forta.
Bona nit Barcelona.
* * *
Sonava When you were young, jo mirava des de la finestra del cotxe com passaven els arbres cada vegada més de pressa i com la lluna ens perseguia. Quarts de deu de la nit.
* * *
Despertador, lleganyes, cafè i torrades: - Cinc minuts més- Però mai me’ls concedien i el Sol em cegava quan pràcticament no podia ni obrir els ulls. Sempre m’havia costat llevar-me, m’agradava l’olor de suavitzant dels llençols i aquests s’enredaven en les meves cames com si m’impedissin sortir d’allà.
Des de la porta de l’habitació observava l’esquena del Manel que estava pujant les persianes del menjador amb el seu pijama d’avi. Magdalenes. M’havia comprat magdalenes.
Vam esmorzar mirant-nos: - No et vaig sentir arribar ahir- Vaig dir. – Tu ja dormies Mar...
Ell va sortir abans que jo perquè volia anar a comprar la premsa i passar a veure al seu germà. Encara no sé per què, però aquell dia vaig notar alguna cosa diferent entre nosaltres.
Potser només era cosa meva, però no semblava el mateix.
No hay comentarios:
Publicar un comentario