L’agència de viatges encara era tancada quan jo vaig arribar. Vaig encendre tots els llums i vaig netejar una mica els vidres de l’entrada. Els meus pares van arribar mitja hora més tard carregats de bosses, era dijous i tornaven del mercat.
Darrera d’ells vaig localitzar una cabellera morena, la Míriam, la meva germana petita; ella però no duia cap bossa. – Què passa que aquí els més grans i els que menys ho mereixen treballen més?- La Míriam em va dirigir una mirada còmplice i em va somriure.
Ella sempre estava morena, fins i tot a l’ hivern, duia els cabells foscos, recollits amb una cua ben alta.
Ens havia portat una mica de cafè i una capsa de galetes assortides d’aquestes vermelles, grans, amb galetes de tot tipus, de xocolata, de fruita... - Estic embarassada - Com?
No havia sigut capaç de triar cap galeta quan la Míriam ens va donar a conèixer a crits la seva notícia. La mare va plorar d’alegria i el meu pare es va posar les mans al cap. – Sé que us semblarà molt precipitat, però l’Eduard i jo estàvem planejant casar-nos quan ens vam assabentar de la notícia, i tot plegat, ha anat tant ràpid...-
La Míriam tenia vint-i-tres anys, portava només un any amb l’Eduard i ja se n’havia anat a viure amb ell a una ciutat propera a Barcelona i ara, ara se’ns casava i ens portava descendència.
Feien tan bona parella. L’Eduard era un home alt i vestia sempre elegant amb unes ulleres de pasta gruixudes. Es van conèixer en un parc quan es tiraven d’una forta atracció els dos. En la seva relació tot havia estat sempre molt precipitat, molt a l’últim moment, però a mi em semblava tan emocionant.
– Espera, espera... Així dius que et cases?- La Míriam ens va estar ajudant tot el matí perquè no havia d’anar a la feina i després em va proposar d’anar a dinar amb ella.
Vam anar a l’italià que solíem freqüentar amb els pares els diumenges quan encara anàvem a l’ institut. Vam compartir una quatre formatges, anècdotes dels nens de l’hospital on estava fent pràctiques i un plat de pasta. La Míriam just acaba el grau d’infermeria a la universitat i ara, de moment, treballava en un hospital del centre. La veia tant il·lusionada...
* * *
Era a la finestra del cotxe amb un nus a la gola i ell des del volant em mirava de reüll, el cotxe que se’ns acostava cada vegada anava més ràpid i les llums semblaven més brillants. El teníem quasi bé damunt quan vaig tancar fort els ulls.
* * *
A la contestació del comentari que has deixat al meu blog, ja t'ho he dit: m'encanta massa. De veritat. Per cert, m'agradaria que em deixessis l'escrit que vas presentar pel concurs de l'insti, si no et fa res. Ja aniré passant-me per aquí, que vull seguir aquesta història! :)
ResponderEliminar