Try to be strong.

Alzèimer.

Em sento rara, saps? Les ganes de cridar em mengen per dintre i sembla que de cop no tingui por de res. Però de veritat valdrà la pena dir el que penso? Algú m'escoltarà? Algú intenterà comprendrem? No.
I quan no hi ha res, tampoc és senzill trobar el cantó positiu de tot plegat. 
No tinc por, estic segura del que penso, em sento capaç de qualsevol cosa. 


Però tot fa mal. Fereix que s'avergonyeixin del que som i ens castiguin per coses que no podem decidir. Ningú obliga a ningú a res, tothom es lliure d'escollir... Tant malament ho hem fet per que ens dirigiu tals paraules?
El que passa és que quan les coses no surten com ens argaden de cop ens oblidem del passat, i de les persones que ens van ajudar quan ho necessitavem, i només creiem firmament el que necessitem creure per disculpar-nos a nosaltres mateixos i excusar-nos de les nostres accions. Per què? Perquè mai, mai, mai tindrem culpa de res, de res, de res. 


Però algun dia algú farà un pas més enllà que jo, perquè serà encara més valent i sentirà menys tristesa i tindrà menys vergonya. I explicarà clarament el que creu de tot allò que passa. Sense pauses. Treurà amb paraules tota aquesta angoixa, i potser l'altre que l'escolta, per fi se n'adonarà que, per parlar abans cal pensar, i que potser estava més equivocat del que creia.


Perquè no té més raò el que més parla i amb més fortalesa argumenta, amb una veu condundent, alta, quasi bé cridant. No. La raò està en el que llegeix, escolta i calla. I no calla per cobard, calla perquè pensa alguna cosa de valor, una resposta decent i sincera.      

Haz lo que quieras!

Up with the birds

Vola! Amunt, ben amunt... Oblidant-ho tot completament.
I ningú mai podrà tornar a manar-nos res, perquè serem lliures, i ens  regirem per altres normes, les del cel. Volarem per on voldrem, donarem la volta al món, i no ens quedarem a dormir mai al mateix lloc. Serem nòmades, cada dia serà diferent, viurem mil aventures. 


Dorm, però amb els braços ben oberts, amb les ales ben esteses perquè quan t'atreveixis a volar sol, sàpigues com fer-ho.

Avui he aconseguit el nou àlbum de Coldplay. 
Ahir va sortir, però avui per fi he pogut disfrutar de MYLO XYLOTO.  Molt, molt recomanable. #MX! 

Tornaràs a tremolar.

Res del que tenim ens val suficient. 
Cada matí ens diem que potser serà diferent a l'anterior i amb aquesta il·lusió treballem. Treballem i treballem. Però com passa sempre, quan ho tenim tot sota control, fem alguna cosa per espatllar-ho tot, perquè de sobte estem farts de que les coses comencin a anar-nos bé i ens qüestionem si allò que crèiem que era correcte, encara ara ho segueix sent. I altre cop ens equivoquem. Somriem i ens deslliurem de totes les preoqupacions, ignorants. Sortim al carrer i ens bebem a glops la nit, però el sol surt un altre cop i ens recorda que hem deixat la feina i que ara hem de conviure amb la ressaca.
I tot torna a començar. 

Perquè quan no ens queda res, ens aferrem als records sense deixar-los anar. Covards. Però tranquils. Avui plou i demà també, però tornarem a viure i tornarem a tremolar. I sí... ens tornarem a equivocar. 

Entre siempre y jamás.

Entre siempre y jamás el rumbo el mundo oscilan, y ya que amor y odio nos vuelven categóricos, pongamos etiquetas de rutina y tanteo.

Jamás volveré a verte, unidos para siempre, no morirán jamás, siempre y cuando me admitan, jamás de los jamases, por siempre jamás, etcétera, etcétera...
De acuerdo, pero en tanto, que un siempre abre futuro y un jamás hace un abismo. 

Mi siempre puede ser jamás de otros tantos. Siempre es una meseta con borde, con final. Jamás es una oscura caverna de imposibles, y sin embargo a veces, nos ayuda un indicio.

Que cada siempre lleva su hueso de jamás, que los jamases tienen arrebatos de siempres.

Así, incansablemente, insobornablemente, entre siempre y jamás fluye la vida insomne, pasan los grandes ojos abiertos de la vida.


Mario BENEDETTI.

EJERCICIO

Aquest curt de Raúl Pérez porta molts premis a l'esquena, i jo busco desasperadament la versió completa de vuit minuts (que un dia vaig poder veure al cinema) sense èxit. Sigui com sigui, quan l'aconsegueixi us l'ensenyaré!

Pàgina 665

No havia tornat a escriure fins que vaig arribar aquí.

El primer cop que vaig posar un full a la màquina i les mans sobre el teclat, vaig tenir por de no ser capaç d’escriure-hi ni una sola ratlla. Vaig escriure les primeres pàgines d’aquesta història durant la meva primera nit a la cabana de la platja. Vaig escriure fins que es va fer de dia, com acostumava a fer anys enrere, sense saber encara per a qui l’estava escrivint.  


Carlos RUIZ ZAFÓN.

Foc

El meu pare va passar l’ hivern endinsat en el seu propi treball. 

No volia parlar-ne amb ningú, insistia constantment en que era 

un secret, i que tots ens n’ assabentaríem al just moment. 

La primavera del següent any, del 1984 va néixer “Foc”.

Segons ens explicava el pare, “Foc” parlava dels instints de les 

persones, dels desitjos i les ambicions.  Del “foc ” que provoca 

l’enveja,  el que ensenvermelleix les galtes quan ens avergonyim 

i el que ens crema quan perdem.  La veu interior que ens diu: 

“cala foc a tot arreu”, és aleshores quan destrossem el nostre propi 

món i ho tirem tot per terra oblidant el que érem fins aleshores.

El fred més intens em cremava, la sang em bullia i el cor 

accelerat semblava voler sortir del pit. La vida em demostrava 

que el foc era a tot arreu, consumint-ho tot.

Quan vam arribar a Barcelona, després de girar a mig camí, 

la ciutat semblava haver-se vestit de dol. Aquella va ser la vegada

que més gris vaig veure el cel en un dia d’agost. La mare plorava

al llindar de l’escala i els seus gemecs s’estremiren i ressonaren 

per tota la casa. Vaig pujar les escales corrents fins arribar a la meva 

habitació, vaig obrir la porta d’un cop i estirant-me al llit vaig sorprendre 

fulls sota el coixí. Hi havia una nota del pare: 

Per la petita flama que seguirà encesa somiant dins teu. 

Era l’ esborrador de l’ última novel·la del pare. 

Era “Foc”.

Les tantes del matí i jo no vull anar a dormir!

Necessitava una bona festa i haver va ser immens!
Ara molt mal de gola, però ha valgut la pena.
Per quan una altra com la d'ahir?

Abraçant la tempesta. Primícia 2.

Novembre 1984

Avui s’ha decidit a tornar. Ha agafat un tros de paper i tot escoltant el vent xiulant per sobre les barres del seu balcó, s’ha sentit deslliurada. Agafa el pinzell i prova de controlar-se el pols. Suca el més prim en pintura blava i afegeix una mica de verd. La Júlia barreja els colors i no neteja els pinzells, però a ella no l’importa fer les coses diferents. Vesteix una samarreta blanca que li va massa llarga, duu els cabells foscos recollits i els peus descalços. Prova un traç suau i subtil, però el moviment que abans tenia assolit ara li sembla més difícil. Prova de moure el pinzell mantenint-lo recte i sense voler  frega amb la mà la pintura encara humida. Per què costa tant? Haurà de començar de nou.

A fora el cel fosc amenaça amb una hivern sobtat i les primeres gotes d’aigua es precipiten sobre el  carrer de la Marinereta. La Júlia llança el paper i col·loca una altra làmina sobre dels diaris per no tacar la taula. Torna a barrejar el verd amb el blau i prova d’aconseguir la silueta perfecta. Les gotes es fan abundants i aviat els trons precedeixen els clars llamps. La Júlia torna a equivocar-se, llança el full amb ràbia i amb les mans tacades de color blau es resisteix a deixar de pintar. Cada vegada plou més fort i la Júlia desesperada prova de pintar un traç suau amb la mà tremolosa. El tro sona cada cop més a prop del llamp i l’habitació de la Júlia queda totalment a fosques. És impossible. La Júlia empeny el seu cos cap al balcó i busca en el cel la pluja.

 Es mulla, crida, plora i riu. 

I es queda allà observant l’ira del món, abraçant la tempesta. 

Abraçant la tempesta. Primícia.

Després d'algunes hores de feina he aconseguit acabar la meva última historia, espero que us agradi aques trosset que ara hos mostro:

Aquella nit els carrers de Barcelona m’acolliren de la fredor de la Tardor. Vaig caminar fins al Nord de la ciutat i quan vaig ser ben amunt vaig alçar la vista al cel. La lluna era plena i brillava amb força com la Paula, eclipsant-ho tot... Bé, tot no. 

Si provava de tancar una mica els ulls forçant-los, podia observar petites estrelles que semblaven envoltar la lluna, algunes brillaven més que d’altres, però totes eren allà, fent-se un lloc al cel.

En aquell moment vaig saber que jo també volia formar part del cel, per això havia de despertar definitivament del meu somni i plantar cara a la vida amb tot. A partir d’aleshores pintaria a cada moment, en qualsevol instant, aprofitant els detalls que per a la resta podien passar desapercebuts.

Pròximament més.

M'agrada saber que ens coneixem.

M'agrada saber que et tinc i em tens; per sobre de tot, ets el gran amic.
Gràcies per aquestes petites coses que em fan tan feliç. 

Principio 5

+ El futuro es el tiempo que nos queda para hacer lo que no habíamos hecho antes.


Tener siempre algo pendiente por hacer es mucho más importante: es vital, porque significa que, además de existir, sigues estando vivo.


El tiempo que no se llena con un mínimo retorno de gratificación es tiempo que nos golpea. Y en la vida, recibir algunos golpes es inevitable, pero aceptar que nuestros días se conviertan en una suma interminable de desidias, insatisfacciones y tiempos muertos es el camino que conduce directo a la decepción, la antesala del "apaga y vámonos".
Es imposible otear y teorizar respecto a los horizontes de retorno de satisfacción, porque los puntos de vista desde los que cada uno proyecta su futuro son como las huellas digitales: personales e intransferibles.
Afortunadamanete, el surtido de senderos materiales, físicos, intelectuales y espirituales que se nos abren es apabullante. Vivir intensamente no da ni para rozar superficialmente el 1 por ciento de todo lo que la existencia nos ofrece; hacerlo nos conecta con la vida, que es donde se genera la energía.


Con absoluta independencia de la edad, quien tiene un mínimo hálito de ilusión o interés por hacer tiene futuro. Puede estar cumpliendo los doce años o celebrando su centenario. Sus sueños pueden ir desde el deseo de crecer para ser al vivir para permanecer, porque ambos, ser y permanecer, significan ilusión por vivir.


Referido al mundo empresarial, la mejor definición me la dio un tenaz y pragmático acumulador de futuros, el editor de empresas José Manuel Lara: "Joaquín, la vida empresarial es como ir en bicicleta:siempre hay que estar pedaleando. Cuando te paras, te caes."
Definitivamente, el futuro es lo único que tenemos pendiente.






Joaquín LORENTE.