Em vaig llevar de cop plena de cables en una habitació blanca. Estava envoltada de fils i d’aparells. De sobte, l’habitació es va omplir d’infermeres: -S’ha despertat, s’ha despertat! - La Míriam era una infermera morena de cabells foscos, ella em va explicar que jo havia tingut un accident de cotxe tornant del cine i que feia molts dies que estava dormint.
Vaig passar les següents setmanes allà, en aquella habitació blanca, desitjant sortir i retrobar-me amb l’exterior. Necessitava mullar-me amb l’aigua de la pluja, estirar-me sobre la gespa i anar a la platja, necessitava saber que hi havia un món allà a fora que encara em recordava i que em trobava a faltar. Tenia la sensació d’haver compartit tot aquell temps amb alguna cosa, amb alguna persona...
Quan vaig sortir de l’hospital, tot plegat semblava diferent, em vaig enfrontar a uns carrers més poblats que mai, però alhora deserts. Em sentia sola al voltant de tanta gent, tothom sabia on es dirigia i no podia perdre temps, en canvi jo estava perduda. La ciutat semblava una altra.
Vaig arribar al portal d’aquell pis de la cantonada i vaig encaixar la clau al pany. La cambra obscura em va rebre, totes les finestres eren tancades cedint el pas a petits glops de llum d’un matí primaveral. La cafetera encara era bruta a l’aixeta i els meus vestits mal planxats s’estiraven sobre el llit desfet; si més no, havia trobat el lloc on sentir-me igual que sempre, on les coses no canviaven, on no havia de fingir res.
Vaig tenir la necessitat de sortir al balcó per recordar com era allò de deixar passar les hores allà, mirant com la ciutat es despertava o s’adormia als nostres peus, com ens explicava els secrets de les seves vides, els desitjos que els mantenien desperts... M’hi vaig acostar i em vaig abocar al cel. Els arbres florits s’agitaven fortament pel vent, quan vaig notar que aquest vent s’emportava amb ell el meu barret. El vaig veure volar i aterrar al carrer: vaig baixar les escales des del tercer pis sense entretenir-me i vaig sortir de l’edifici ràpidament. El barret seguia allà esperant-me.
- És teu?
- Sí- Vaig dir nerviosa –No sé com m’ha pogut volar fins aquí. Normalment sempre tinc totes les finestres tancades, les persianes baixades...- Era un noi alt, vestia amb una camisa arrugada i uns texans, duia els cabells despentinats i una càmera li penjava del coll. – Fas fotos?- Vaig improvisar.
- Sí... Potser hauries de provar de deixar les finestres més obertes de tant en tant, aquí a fora és de dia i fa molt bon temps- Em va somriure.
- Potser tens raó... Sóc la Mar. I tu? Com et dius?
- Jo? Jo em dic Manel.
PD. Per la Muntsa i l'Enric. Espero que hos hagi agradat: Perquè a vegades no cal tenir-ho tot per ser feliç, les coses que valen més la pena són les que són com són, sense que tinguem necessitat de canviar-les. El que vivim és el que ens fa com sóm i res val més que això.
