La Bola de Cristall I

Quan vaig sortir de l’hospital, tot plegat semblava diferent, em vaig enfrontar a uns carrers més poblats que mai, però alhora deserts. Em sentia sola al voltant de tanta gent, tothom sabia on es dirigia i no podia perdre temps, en canvi jo estava perduda. La ciutat semblava una altra

.

Vaig arribar al portal d’aquell pis de la cantonada que havíem comprat el Manel i jo i vaig encaixar la clau al pany. Totes les finestres eren obertes i la primavera que ens va rebre amb vent, es va fer notar. Els sofàs del menjador eren plens de flors.¿Quantes vegades li havia explicat al Manel que no havia de deixar-ho tot obert? 

La cafetera encara era bruta a l’aixeta i les camises mal planxades del Manel s’estiraven sobre el llit desfet i ple de retalls de fotografies; si més no, havia trobat el lloc on sentir-me igual que sempre, on les coses no 

canviaven, on no havia de fingir res.

Vaig tenir la necessitat de sortir al balcó per recordar com era allò de deixar passar les hores allà, mirant com la ciutat es despertava o s’adormia als nostres peus, com ens explicava els secrets de les seves vides, els desitjos que els mantenien desperts... M’hi vaig acostar i em vaig abocar al cel, els arbres florits em recordaven el temps que havia passat, alguna cosa em va animar a dirigir la mirada a terra. 

¿Què hi feia el meu barret allà, al carrer?

Vaig baixar les escales des del tercer pis sense entretenir-me i vaig sortir de l’edifici ràpidament. El barret seguia allà esperant-me, me’l vaig posar i cridada per l’olor del pa recent fet, em vaig dirigir fins a la fleca.

En Manel i jo solíem fer aquell camí junts, els diumenges mandrosos quan ens despertàvem a quarts d’una i després de rumiar-nos-ho ens decidíem a llevar-nos. Ens acostàvem a la fleca i compràvem una barra de pa, després caminàvem fins a la platja compartint-la i ens assèiem a les roques. 

Al Manel sempre li agradava fer fotos des d’allà. Sovint l’enxampava fotografiant-me els peus o el cabell, jo li somreia i li suggeria imperativament que deixés de fer-ho. A tots dos ens agradava passejar per la platja, sentir la marinada salada relliscant sobre les nostres galtes, el vent jugant amb el nostre cabell i la sorra fent-nos pessigolles als talons. 

A l’ hivern ens emportàvem les mantes i ens quedàvem mig arraulits als bancs des d’ on observàvem el moviment de l’aigua: nosaltres érem tant indecisos com aquelles ones que s’acostaven i s’allunyaven de la costa sense decidir-se a fer res, com si creguessin que podrien fugir del seu destí, però malgrat tot, tornaven a la sorra.