La Bola de Cristall II

- Mar?

El cafè fumejant em cremava els llavis quan vaig reconèixer la Sílvia a la porta de la fleca. Duia el cabell curt i arrissat i portava una brusa blava amb unes sabates de taló ben altes. – Com estàs?

- Ara mateix berenant, trobava a faltar les napolitanes d’aquí... Avui he tornat a casa de l’hospital i m’ho mereixo- Li vaig dir. – Seu, vols prendre alguna cosa?

Vam passar-nos la tarda parlant de nosaltres, del que havíem deixat enrere i de la vida que semblava que tothom ens planejava. La Sílvia havia acabat la carrera d’Art i ara treballava en una empresa de disseny a mitja jornada i aprofitava les tardes per pintar a casa seva, anar al cine o fer esport. – Jo estic amb els meus pares a l’agència de viatges, ja saps, tot segueix com sempre - Li vaig dir.

- Sí. Això de treballar amb la família és una sort, a més... Deus viatjar tant!

Vaig tornar a casa amb un cel mig enfosquit i sense ganes de preparar res per sopar. Què estava fent amb la meva vida? L’art era la meva vocació i no passava ni un dia sense imaginar-me quina vida viuria si hagués escollit realment el meu camí. Què hauria succeït si m’hagués arriscat? 
El primer any de carrera vaig haver-ho de deixar, la meva mare no és trobava gaire bé i cada vegada freqüentava més l’agència per substituir-la, planejava viatges, feia pressupostos... Em vaig passar els següents anys de la meva vida imaginant-me aquells llocs, intentava creure que algun dia jo també faria algun d’aquells viatges i que me n’ aniria ben lluny i seria ben valenta. 
Volia veure’m en altres llocs, conèixer altra gent i fer coses totalment diferents. Volia tenir un pis a l’edifici més alt de Nova York i pintar-lo amb esquitxades de colors, tenir un gran finestral a l’habitació des d’ on pogués observar la Torre Eiffel i una barca per moure’m pels carrers de Venècia. Menjar crepes de xocolata per dinar, pizza per berenar i arròs per esmorzar. 
Necessitava ser jo sense seguir cap pauta, alliberant-me de totes les regles del joc, volia viure sense guions, decidint a l’últim moment, arriscant-ho tot a una carta.

Encara seguia dibuixant de tant en tant, m’asseia al balcó i provava de plasmar la sortida del Sol, quasi mai me’n sortia. Aleshores arrencava els fulls i els llançava donant-me per vençuda, com havia fet sempre amb la meva vida. 


No em vaig atrevir a explicar a la Sílvia que realment no havia fet mai cap dels viatges que m’havia proposat, no en vaig ser capaç.

A little thing called love.

FORÇA BARÇA!

I una altra copa cap a caaasa! We are the champions;)

Compito solamente contra mi mismo

Incluso en mi horas más bajas, siento las palabras burbujeando dentro de mí, no como algo valioso sino como algo necesario, tengo que volcarlas sobre el papel o se apodera de mí algo peor que la muerte.

Cuando empiezo a dudar de mi capacidad para trabajar con palabras, sencillamente leo a otro escritor,
y entonces sé que no tengo de que preocuparme;

Compito solamente contra mi mismo

Fuerteventura. Russian Red.

La Bola de Cristall I

Quan vaig sortir de l’hospital, tot plegat semblava diferent, em vaig enfrontar a uns carrers més poblats que mai, però alhora deserts. Em sentia sola al voltant de tanta gent, tothom sabia on es dirigia i no podia perdre temps, en canvi jo estava perduda. La ciutat semblava una altra

.

Vaig arribar al portal d’aquell pis de la cantonada que havíem comprat el Manel i jo i vaig encaixar la clau al pany. Totes les finestres eren obertes i la primavera que ens va rebre amb vent, es va fer notar. Els sofàs del menjador eren plens de flors.¿Quantes vegades li havia explicat al Manel que no havia de deixar-ho tot obert? 

La cafetera encara era bruta a l’aixeta i les camises mal planxades del Manel s’estiraven sobre el llit desfet i ple de retalls de fotografies; si més no, havia trobat el lloc on sentir-me igual que sempre, on les coses no 

canviaven, on no havia de fingir res.

Vaig tenir la necessitat de sortir al balcó per recordar com era allò de deixar passar les hores allà, mirant com la ciutat es despertava o s’adormia als nostres peus, com ens explicava els secrets de les seves vides, els desitjos que els mantenien desperts... M’hi vaig acostar i em vaig abocar al cel, els arbres florits em recordaven el temps que havia passat, alguna cosa em va animar a dirigir la mirada a terra. 

¿Què hi feia el meu barret allà, al carrer?

Vaig baixar les escales des del tercer pis sense entretenir-me i vaig sortir de l’edifici ràpidament. El barret seguia allà esperant-me, me’l vaig posar i cridada per l’olor del pa recent fet, em vaig dirigir fins a la fleca.

En Manel i jo solíem fer aquell camí junts, els diumenges mandrosos quan ens despertàvem a quarts d’una i després de rumiar-nos-ho ens decidíem a llevar-nos. Ens acostàvem a la fleca i compràvem una barra de pa, després caminàvem fins a la platja compartint-la i ens assèiem a les roques. 

Al Manel sempre li agradava fer fotos des d’allà. Sovint l’enxampava fotografiant-me els peus o el cabell, jo li somreia i li suggeria imperativament que deixés de fer-ho. A tots dos ens agradava passejar per la platja, sentir la marinada salada relliscant sobre les nostres galtes, el vent jugant amb el nostre cabell i la sorra fent-nos pessigolles als talons. 

A l’ hivern ens emportàvem les mantes i ens quedàvem mig arraulits als bancs des d’ on observàvem el moviment de l’aigua: nosaltres érem tant indecisos com aquelles ones que s’acostaven i s’allunyaven de la costa sense decidir-se a fer res, com si creguessin que podrien fugir del seu destí, però malgrat tot, tornaven a la sorra.

Res no dura gaire.

Caic. Sense final jo caic, i el món sencer s'estimba contra els vidres dels meus dies, caic. M'enfonso dins l'aigua, un corrent em porta a prop del meu païs d'aire. L'impuls d'un instant dibuixa el meu salt, travessa els espais en blanc. Arribes, te'n vas, la vida es desfà invisible en el mar dels anys.

Gerard Quintana. Caic 

So let the memories be good for those who stay.

And if your strike strifes at your sleep, remember spring swaps snow for leaves.
You'll be happy and wholesome again, when the city clears and sun ascends.

Valió la pena.

Después de algunas noches dándole la vuelta a la historia la terminé, la presenté y ahora he sido recompensada. No hay mayor alegría que dar, dar algo en lo que crees. Por eso ahora que sé que mi trabajo ha sido reconocido y que han entendido todo lo que quería plasmar en él, me doy cuenta de que siempre vale la pena. Que sin esfuerzo no hay recompensa.